En els anys 2009 i 2010, dins tot el batibull que ha representat l’esclat de la bombolla immobiliària en les empreses de la construcció, els responsables de les empreses constructores d’obra i reforma hem tingut l’oportunitat de participar en els plans estatals d’ocupació FEIL 2009 i FEOSL 2010, en els quals s’exigia l’ocupació de personal en atur com a condició d’adjudicació de les obres. En el meu cas, he obtingut l’adjudicació en concurs públic de licitació de tres obres de forma directa i algunes altres de forma indirecta.
La inversió de l’Estat ha estat de 8.000 i 5.000 milions EUR el 2009 i el 2010 respectivament, i això ha estat plantejat com una sortida de la crisi econòmica impulsant la inversió en obra pública. Val a dir que, a casa nostra, a la meva empresa, ho hem viscut amb il·lusió perquè hem pogut crear ocupació neta tant el 2009 com el 2010. Ara els cabals públics s’han exhaurit, la caixa està buida, però la crisi no s’ha diluït gens ni mica. En aquest moment la inversió pública es troba més aturada que mai.
Per poder recuperar la il·lusió, necessitem crear noves situacions de confiança, situacions que facin retornar l’ànim de realització de reformes a les llars, a les empreses, a les comunitats. Si no aconseguim generar confiança no es bellugarà ni un euro. Per poder generar nous llocs de treball, els empresaris de la construcció necessitem presentar-nos ara més com uns artesans que dominem un ofici, a veure si esborrem el record del constructor - promotor especulador. Ho provarem.